2010-06-29T06:52:00.000-07:00

Agenda del 28 de juny al 4 de juliol

Decreixement Espai F.Bonnemaison LaDirecta

Dilluns 28 de juny

Dia per l'alliberament lesbià, gai, transexual i bisexual.

Dijous 1 de juliol

L'any 1931 es va fer el Decret del Ministeri de Treball de la República espanyola en què es va ratificar el principi general de jornada màxima de vuit hores en tots els oficis.

Aquesta última imatge és un dels primers quadres que he pintat sobre fusta, ja fa temps. Un regal per al meu tiet Albert, que és pintor i homosexual.

El blau, Shakespeare

El verd, Almodovar

El lila, Andy Warhol

El groc, Federico Garcia Lorca

El taronja, Freddie Mercury

El vermell, Elton John

2010-05-31T03:54:00.000-07:00

Aquest espai romandrà uns dies tancat fins que s'hagi acabat el curs...

Us deixo amb la feina ben feta d'aquest quatrimestre de l'assignatura de fotografia.

> Les virtuds teologals amb retrat

> Les virtuds teologals amb objectes

> Fotografia publicitària

> Objectes_Trobats

> Fotografia d'estudi

2010-05-11T03:31:00.000-07:00

Agenda del 10 al 16 de maig

Decreixement Espai F.Bonnemaison LaDirecta

Dilluns 10 de maig

El 1978 mor "suicidada" Ulrika Meinhof a la presó d'Sttutgart

Dimecres 12 de maig

L'any 1977 torna a l'estat espanyol Dolores Ibárruri

Racisme

El racisme creix i es tranforma com qualsevol altra cosa que podriem imaginar però sense pensar el mal que pot arribar a fer.

Amb la crisi que hi ha actualment, aquests comportaments són expandits per la població amb arguments que moltes vegades no tenen cap mena de sentit.

Dia si dia no, per la televisió, al tren, en converses pel carrer, fins i tot podriem trobar-ho dins de casa, escoltem justifiacions que no sabem d'on surgeixen, no sabem qui les vol propagar, però que justifiquen aquesta crisi, culpabilitzatn un sector de la població que o bé la sufreix al mateix nivell que nosaltres o, fins i tot, encara més.

Una fet que caldria tenir clar és que la delinqüència no té nació, ètnia o classe social. Per tant, no podem generalitzar el comportament i acusar la procedència d'aquella persona com agent únic d'aquest problema, perquè no l'és.

Crec en la lluita contra aquesta crisi però ha de ser agafats de la mà de totes aquestes persones que s'han hagut de traslladar d'unes distàncies exagerades ( o no) per poder buscar una feina i poder posar un plat a taula a la seva família.

Recordem que moltes d'aquestes persones han acceptat treballar amb unes condicions precàries i agafar feines que durant un cert temps, nosaltres no gosavem a acceptar... I ara els culpem de treure'ns la feina?

Persones que són enganyades amb un ideal de vida utòpic, i que realment veiem especialment ARA que no ens porta en lloc, únicament a l'AUTODESTRUCCIÓ.

A més a més, certs partits polítics utilitzen aquestes tècniques de persuassió sobre la població més afectada per la crisi, la més vulnerable. D'aquesta manera creen gran desvinculació entre la classe treballadora per ètnies i cultures, quan realment els seus problemes són molt més propers que no pas amb els d'aquests senyors amb corbata i camisa.

> Perquè no hi ha persones legals i il·legals.

> Perquè no ets més/ millor per haver nascut en un lloc determinat

> Perquè la teva sang, ve d'indrets del món que no podries imaginar.

> Perquè de ben segur que els teus avantpassat van haver de traslladar-se en un altre indret...

Cal una lluita de classes i respectuosa amb la diversitat!

2010-05-05T14:18:00.000-07:00

Agenda del 3 al 9 de maig

Decreixement  Espai F.Bonnemaison  LaDirecta

Aquesta setmana l'agenda és un xic diferent... Per als qui pugueu gaudir del temps lliure i les festes primaverals aquí us deixo amb algunes propostes interessants!

Festes de maig de Badalona

15è aniversari de la Taverna Atzucac

ButifarraSound a Sant Feliu de Llobregat

Altres festes d'arreu

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Història i art d'avantguardes

Tot i que sé que l'art no sigui d'un interès general, avui vull dedicar-li el meu temps. Per als qui els sigui difícil d'entendre'l i apreciar-lo potser recomanaria fer un exercici de documentació i reflexió. L'art pot ser subjectiu, pot agradar o no. Però el què realment és interessant és poder comprendre tot el que l'envolta: la política, l'economia, la societat, les maneres de fer, la religió. Tot el que surgeix en un lloc i en un moment determinat serà reflectit moltes vegades en les obres, podrem entendre com es vivia i quines eren les preocupacions de l'època.    La setmana passada era en una classe d'història . Recordo que la professora ens donava molta ènfasi en aquest fet: "... per entendre les primeres avantguardes s'han de tenir sempre presents els fets històrics del moment..." I és que el segle XX va ser un moment de creació i creativitat molt important, van aparèixer moltíssims moviments artístics arreu d'Europa. El seu entorn, però, ple de terror, conflictes bèl·lics, revolucions i l'aparició del totalitarisme que acabaria amb l'exili, la repressió, la tortura i la mort de moltíssimes persones. És per això que molts artistes van tenir la necessitat d'expressar sentiments, ideals, angoixes i pors. Un dels grans exemples és Otto Dix. Mitjançant les seves obres ens mostra un moment dramàtic de l'època, la postguerra de la 1a GM. Fou explícit de les causes i de les conseqüències d'aquesta guerra. A part d'ell, altres artistes s'afegiren al moviment de la Nova Objectivitat. Volien desmarcar-se del què fins ara es feia: l'expressionisme, més centrat en la investigació plàstica i espiritual. Els artistes de la Nova Objectivitat necessitaven plasmar la tragedia. Cares desgastades, ironia i grisor eren presents en les obres. Una manera d'educar i expressar els seus sentiments.

Paul Klee (expressionisme abstracte)

Otto Dix ( Expressionisme - Nova Objectivitat)

Un altre moviment prou interessant que no hauriem de deixar per alt és el dadaisme. Va aparèixer a Suïssa (un pais neutral llavors) poc després d'iniciar la 1a GM, el 1916. Els artistes van haver d'exiliar-se. Podriem entendre aquesta avantguarda en la mesura que ells consideraven,dels conflictes bèl·lics, una absurditat. Les seves creacions es basaren en l'absurditat del propi art i tot el seu context. Creacions que es realitzaven a partir de l'atzar. En aquest moviment veurem una versió humana dels artistes, el patiment i la seva preocupació per la situació violenta de l'època.

Max Ernst- Els barrets fan a l'home

Un dels elements que utilitzaven els artistes per representar la burgesia era el barret.

El paral·lelisme de la investigació tècnica i creativa amb el compromís i l'expressió de la realitat no l'hem de deixar de banda. Helmut Heartfield va ser un artista especialitzat en el fotomuntatge i reconegut per les seves composicions gràfiques.

Helmut Heartfield - Adolf, el superhome

Helmut Heartfield - No pasarán!

Aquí els feixistes i nazis són representats com a voltors. Les espases ens condueixen directament en aquests animals.

Va ser un cartell de solidaritat amb les causes republicanes.

Un altre fet a tenir present en aquest moviment artístic és la presència de la dona. En aquest moment les dones ja es començaren a incorporar dins de les avantguardes i en foren actives participadores. És el cas de l'alemanya Hanna Höch , coneguda també per la utilització del fotomuntatge i la tècnica del collage.

Una altra dona coneguda d'aquest moviment va ser Sophie Taeuber-Arp.

... I realment encara ens queden moltes coses per explicar i compartir: el surrealisme, el fauvisme, el cubisme, el constructivisme... La meva intenció era, de moment, mostrar-ne un tastet. Potser, fer-lo una mica més proper i entendor...

.

2010-04-28T12:21:00.000-07:00

Agenda del 26 d'abril al 2 de maig

Decreixement Espai F.Bonnemaison LaDirecta

Dimecres 28 d'abril

- És lluna plena

- L'any 2006 mor Maria José Urruzola, professora d'Ètica i Filosofia, assesora de coeducació.

Divendres 30 d'abril

- L'any 1977 va ser la primera concentració de les "Madres de la plaza de mayo"

Dissabte 1 de maig

- Dia internacional del treball Convoquen...

Somiant colors diferents

[Les somiadores, els utòpics, els bohemis, les viatgeres, els artistes i les rodamóns devegades van d'un lloc a l'altre, balencegen entre la gent, l'aire i el fum.

Ballarien entre els altres, els posarien nassos de pallasso.

Manarien que es cantés cada dia al matí al llevar-se i qui no pugués fos perquè ja no li queden més forces...]

Sóc d'aquelles persones que escolto amb la mirada i això moltes vegades es reflexa amb migranyes intenses. Lligo caps amb coses que potser no tenen sentit. El cas es que m'agrada i si pugués dibuixar com m'agradaria que fos el meu futur utòpic i de caricatura em veuria amb una panxona tant grossa que em faria de taula per recolzar els llibres i blocs de dibuix. Amb una barba llarga i roja, unes trenes al mateix nivell, un dit que que m'acaricia una galta i uns ulls que miren al cel. Unes pestanyes cremades per una pipa a la boca. Un cos recolzat damunt d'una herba fresca amb vaques, bens i cabres.

M'agrada pensar altres vegades que sóc una persona que toco de peus a terra, que la realitat m'afecta. Formo part d'ella. I vull participar-hi, perquè no m'agrada . Voldria que la gent pugués somriure cada dia, que disfrutés molt més del seu temps lliure, que no hagués de patir, treballar ( ni que sigui, bastant menys!) i malbaratar les hores que comprenen un dia . Que les mares, pares, fills, avis i cosins s'assentessin sovint per a parlar, cuinar i disfrutar del sobretaula. Creure que la roba és només per vestir-nos i que unes i altres estiguessim aquí, tant sols, per donar-nos un cop de mà, viure una vida tranquil·la, plena, enriquidora. Pensar que l'educació es basa en el reconeixement de la diferència, els errors i la col·lectivitat i no pas un comerç de persones.

És curiós perquè, en certa manera, he parlat una mica del temps... Tema de la Setmana de TV3... Com que de ben segur que ells no faran gaire al·lusió a una visió gaire crítica i alhora realista de la nostra situació ( recordem que encara estem en CRISI , eh!, la cosa està molt malament, i sino, que els hi diguin als grecs, pobres!) M'he proposat d'anunciar un llibre pendent per llegir...

Doncs si...
El dret a la mandra
de Paul Lafargue

Feliç Sant Jordi

2010-04-21T09:05:00.000-07:00

Agenda del 19 al 25 d'abril

Decreixement Espai F.Bonnemaison LaDirecta

Dijous 22 d'abril

- Concentració per la Sanitat Pública, a les 19h a la Plaça Sant Jaume, Barcelona

Divendres 23 d'abril

- L'any 1910 es va innaugrar la

Biblioteca Popular de la Dona a Barcelona.

- És SantJordi

Diumenge 25 d'abril

- El 1968 va morir Margarita Xirgu

- El 1904 neix Maria Zambrano, filòsofa i escriptora espanyola
- Diada del País Valencià

Amigues i amics,
aquesta setmana estarà plena de feina.
No hi ha gaire temps per poder penjar quelcom decent.

Us desitjo un feliç Sant Jordi,
sigueu romàntiques i romàntics.
Potser és un bon dia per començar a ser: somiadors d'amor!

Us deixo amb un vídeo-regal per aquests dies que m'ha arribat per un amic.

Una abraçada.

Una ressenya

2010-04-13T14:17:00.000-07:00

Agenda del 12 al 18 d'abril

Decreixement Espai F.Bonnemaison LaDirecta

Dilluns 12 d'abril

El 1931 morí Teresa Claramunt, obrera tèxtil, dirigent sindicalista i activista anarquista. Va destacar en la seva militància feminista en defensa de les dones obreres.

Dimarts 13 d'abril
El 1983 morí Mercè Rodoreda

Dimecres 14 d'abril
L'any 1931 va ser la Proclamació de la II República

Divendres 18 d'abril
El 1989 les treballadores de Jagger Ibèrica de Barberà del Vallès comencen una vaga de fam indefinida en contra de la discriminació salarial.

Aquí us deixo amb un curt documental que val la pena de veure sobre aquestes treballadores activistes.

Fitxa del llibre

Títol La dona trencada
Autora Simone de Beavoir
La primera edició fou el 1968
per Editions Gallimard

Fitxa de l'autora

Simone de Beavoir va ser una dona francesa que s'ha convertit en una icona del segle XX, i especialment, del feminisme contemporani.
Va nèixer el 1908, filla d'una familia catòlica i burgesa. Va estudiar filosofia a la Sorbona on va conèixer el conegut Jean Paul Sarte amb qui va mantenir una relació personal i intel·lectual. Alguns dels seus llibres més coneguts han sigut "La convidada"(1943), "El segon sexe" (llibre fundacional del feminisme modern) d'altres relats reunits a "La ceremònia dels adéus" o aquest mateix que ressenyaré seguidament. La novel·la "Els mandarins" va guanyar el Premi Goncourt el 1954.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Ens trobem davant d'un recull de tres relats que ens expliquen, en cada un d'ells, la història d'una dona.
Escrits amb primera persona tots tres, ens faciliten una lectura més implicada i ens ajuden a identificar-nos amb les protagonistes. Aquestes són ben diferents, tant per la seva classe social, pels interessos i motivacions i les personalitats de cada una.
Les nostres protagonistes, però, tenen entre elles un PROBLEMA en COMÚ, un problema que també el TENIM, el PENSEM, el SOFRIM d'una manera o altra nosaltres, les dones d'avui. Aquest problema és el patriarcat, en el cas d'elles, reflectit en els homes que conviuen com a companys sentimentals. Uns personatges que crearan en elles uns sentiments, unes reflexions personals, uns efectes secundaris que perjudicaran en la seva vida diària i ,especialment, en la seva identitat com a persones humanes.
Unes dones que reflexionaran constantment sobre les relacions amoroses. Aquestes, que veuran el món des d'una sola perspectiva, distorsionada de la realitat, amb un únic eix central: l'home. Les protagonistes conversaran i opinaran sobre el tema i veurem com es deixen portar pel sentimentalisme i la tragèdia. Les veurem dèbils, amargades i realment delirants.

I és que l'amor no és així, que ens pot arribar a portar a la follia?

O bé és que nosaltres, les dones, amb una mirada innocent, ens deixem portar per aquesta aparent follia quan el què relament és... submissió?

Poemes a l'infinit

2010-04-08T10:20:00.000-07:00

Tot interactua,

es connecta
es relaciona.

Bombolles,
són gotes.

La llum
és Lluna,
plata,
vidre

aire.

Pot ser llàgrima
la rialla.

I la neu,
càlida.

La fruita
salada.

L'aigua

dolça.

El peix,
volador
quan buscant
el mar
troba un lliure racó.

Visita a un museu

2010-03-29T07:07:00.000-07:00

Agenda del 29 març al 4 d'abril

Decreixement Espai F.Bonnemaison LaDirecta

Dimarts 30 de març
És lluna plena

Dimecres 31 de març
Farà 91 anys que va morir Dolors Monserdà, defensora dels drets de les dones des d'una perspectiva nacionalista catalana i catòlica.
Dijous 1 d'abril
L'any 1923 es celebrà el I Congreso Nacional de Mujeres de l'Havana, on es reclamava el dret a vot de les dones. S'aconsegueix 8 anys més tard.
Divendres 2 d'abril
L'any 1983 100.000 persones foren convocades per les dones de Greenham Common, formaren una cadena humana gegant de 27 quilòmetres entre la base americana i les fàbriques d'armament nuclear d'Aldrmaston.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Visita a un museu
Feia dies, potser mesos, que no visitiva un museu.
Aquesta setmana passada vaig estar a la Fundació Joan Miró.
Vaig poder veure la exposició Murals que hi serà fins a principis de juny.

Consta de diverses sales, bastant grans, on cada una d'elles tenen les parets pintades o bé els artistes hi han intervingut a la seva manera. Ens trobem, per exemple, amb un mural inicial de tipus africà. Uns colors llampants, predominant els colors càlids i terrosos. Obra creada per la Coopérative Féminine de Djajibiné Gandega "Djida" de Mauritània.
Una altra intervenció curiosa és la de Sakarin Krue-On de procedència tailandesa. Intervé en l'espai de tal manera que el converteix en una mena de temple budista. I això només amb les parets! La il·luminació també hi té un paper important, deixant zones il·luminades i d'altres amb ombres.Un d'ells també molt curiós és el del suec Jacob Dahlgren. Ens situa davant d'una paret coberta de dianes. L'artista fa partícep a l'aspectador fent-lo actiu a través del joc.
Veieu imatges dels murals a -> aquí

Per altra banda també em va encantar tornar a veure l'obra de Miró.
Només recordava que hi havia anat de molt petita en un dia molt alegre i divertit. Recordo que em va agradar molt tot i que fos una puça de criatura.

Amb una personalitat increïble, Joan Miró , representà éssers i situacions d'una manera original i colorista. La seva obra, de vegades, ens recorden als dibuixos infantils, però cal a dir que va molt més enllà. Amb els anys anà creant un estil propi, classificat com a surrealista però que no podrem negar que s'acostà perfectament a l'abstracció.
Us deixo amb algunes de les obres que em van impactar més ja sigui per les seves dimensions, per la seva tècnica o per la seva bellesa.

Aquí us mostro un tapís increïblement bonic d'en Joan Miró.
És impactant per una banda la representació del dibuix totalment o quasibé abstracte i per altra les seves dimensions gegants tenint present quina tècnica va utilitzar. Val la pena de veure'l en directe.

Tapís

llana 1979

750x500 cm

Aidez l'Espagne

Serigrafia a 4 tintes

1937

Dona i Ocell

escultura

1983

L'or i l'atzur

acrílic sobre tela

1967

I la que més m'agrada a mi...

L'ala de l'alosa aureolada del blau d'or

arriba al cor de la rosella abaltida damunt

la plana ornada de diamants,

oli damunt tela

1967

Un dilluns de color lila

2010-03-26T12:54:00.000-07:00

Fa uns dies vaig rebre a la meva adreça de correu electrònic l'agenda de l'Espai Francesca Bonnemaison.

Hi havia una activitat que em va cridar especialment l'atenció. Amb el títol Allò personal és polític, quaranta anys després dins del Cicle ... el fil d'Ariadna, es publicitava una conferència de la coneguda Kate Millett.

De fet, em sonava el seu nom però no sabia ben bé qui era. Vaig buscar-ne informació, i realment, em vaig decidir a inscriure'm per poder tenir accés a la traducció instantània.

Així doncs, aquest passat dilluns vint-i-dos de maig vaig anar-hi. Tot i que tingués un cert sentiment de culpabilitat per no assistir a classe, ara mateix, no me n'arrepenteixo. De fet, estavem en una conferència que es realitzava per primera vegada al Principat amb la presència d'aquesta ponent tant interessant, un acte històric.

Vaig entrar a la sala i per un moment vaig sentir una sensació particular. Per una banda vaig pensar que estava una mica sola, no coneixia a ningú. Però per altra banda estava ple de dones d'edats molt diferents, grupets o dones soles. Elles, al igual que jo, estavem en una conferència d'una dona molt significativa. Potser si no fos per ella, no ens haguessim trobat en aquest espai... I el més important, no haguessin sorgit moviments de dones amb una capacitat realment crítica.

Quan la vaig veure entrar a la sala se'm posà la pell de gallina. Una dona petita, baixeta i velleta. Caminava a poc a poc, tenia el cabell molt llarg i blanc. Es va asseure, amb l'ajuda de les altres dues ponents, al centre de la taula. Totes la vam aplaudir, hi hagué dones que s'aixecaren. I ella, amb molt d'humor, ens feia callar amb el dit. Vaig percebre que aquella dona encara havia de donar molta guerra. I va ser en aquell moment que em vaig sentir molt acompanyada perquè vaig reflexionar que no estava tant sola com m'havia pensat, el què em faltava era endinsar-me, poder, en aquest moviment tant divers però ple de vitalitat, creativitat i alegria. Dones que d'una manera o altra fan del seu dia a dia una revolta en el seu entorn personal, social, artístic i polític.

La causa per la qual es va realitzar l'acte fou perquè aquest any es celebren quaranta anys de la publicació de Polítca sexual, la tesi que realitzà Kate Millet sobre el concepte de patriarcat. Estudi que es convertiria en un llibre referent per al moviment feminista.

Ha estat un temps exhaurit, per sort l'editorial CATEDRA el tornarà a editar!

La conferència la va introduir la historiadora i doctora de la UB d'orígen irlandès, Mary Nash.Esmenar que ha sigut premiada amb Honoris Causa per la Universitat de Granada. Ens explicà que K.Millet ens donà uns coneixements punterns en el feminisme. Una capacitat d'anàlisi i reflexió molt important. La tasca de Kate Millet fou més aviat solitària, tenint en comte que als anys seixanta no hi havien les xarxes que hi ha avui dia. En aquell moment era molt difícil construir el passat i el futur, amb una mirada a més a més, de dona. Creà un concepte interessant i crític: el sexe és una categoria social de la política. Cal destacar, també, que va realitzar una lectura crítica desde el món literari. Per tant, aquest llibre ens dóna eines per extrapolar aquest anàlisi de la construcció del camp literari als nous mitjans de comunicació.

Kate Millet ens va donar la seva opinió sobre el què en pensava del patriarcat en l'actualitat. Segons ella, hi havia un gran canvi molt important.
De totes maneres va fer referència a la categoria heterosexual, un fet que se'ns imposa des de ben petites.
També va fer un breu anàlisi del moviment feminista als anys setanta. Confirmà que no ha assolit els seus objectius, el dret religiós rebutja el control de la dona al seu propi cos. Ens va fer reflexionar sobre el concepte de maternitat: queda definit fàcilment per si sol, una decisió bastant evident d'entendre... Però la paternitat? Ella la definí com "el què va fer possible la PROPIETAT de les persones, entre d'altres." Va fer referència als rols patriarcals informals: el control de l'home en les famílies " un privilegiat en l'espai de la vida privada".
Fent un anàlisi més global, ens feu referència a les construccions totalitàries, ja que comporten un control total de totes i tots, vaja, el mateix que fa el patriarcat! La pateix la societat civil i a qui més repercuteix és a la dona.

Analitzà el moviment feminista americà i ens afirmà que no era un bon moment.
Va fer referència a l'autoritarisme: " els polícies són tractats com herois". La presó és vista com un negoci, cada vegada hi ha més persones dins, són mà d'obra que es pot explotar fàcilment. També afirmà que els drets de les dones són simples "extres" afegits.

Pel què fa a la perspectiva del feminisme internacional en té més esperança. S'han aconseguit fets necessaris i primordials: els drets de les dones són considerats drets humans! És sarcàstica la reflexió que ens creà: dins de les Nacions Unides es realitzaren unes conferències que tingueren diferents organitzacions de dones d'arreu del món, una de les dades: les dones som el 53% de la població però som propietàries de l'1%. No us fa mal als ulls? No és sospitós?
A la última conferència de Beijing es volia apostar per fer una inversió econòmica en el desenvolupament de les dones. Els estats capitalistes i extremadament religiosos ho varen contradir... Com no!

Una frase que em va encantar quan es va iniciar la roda de preguntes:

" Aquesta gent estan bojos.
No paren de matar i matar...

Que potser han oblidat qui els va portar al món? "

Només dir-vos que vaig sortir d'aquella sala amb una energia interior impressionant. Amb ganes de crear, reflexionar i actuar.
Hi ha moltes dones per conèixer, molts llibres per llegir, moltes converses per compartir, moltes conferències per aprendre, molts projectes que es faran realitat!

Infants, joves i la lectura

2010-03-17T09:45:00.000-07:00

_Treball de l'assignatura
Taller d'expressió

del passat curs 07-08

Estudis Superiors de Disseny Gràfic__

El treball consistia en què el professor ens donava un número de la revista CulturaS (La Vanguàrdia) a l'atzar.
Haviem d'escollir un article per construir
un text crític i d'opinió personal.

Apunts agafats...

El passat dimecres 28 de maig vaig tenir la oportunitat de veure una sèrie d’entrevistes a escriptors, periodistes i professors d’universitat d’arreu de l’estat espanyol.

Es realitzava al programa la Nit al Dia de TV3 i com que aquesta setmana és

“la setmana de la lectura”, vaig trobar que era interessant escoltar el programa durant una estona. No ho vaig fer, ni molt menys, només per tenir alguna referència de certs personatges especialistes en el tema i poder-ho aplicar en el meu treball que tracta precisament de la lectura i els infants/joves. També ho vaig fer per un interés molt personal, ja que m’interessa moltíssim el tema de la lectura i la situació pedagògica actual vers als infants i als joves.

Primer de tot, es va fer una entrevista a l’Emili Teixidor.

E.Teixidor i Viladecàs va nèixer a Roda de Ter a la comarca d’Osona l’any 1934. És escriptor i pedagog. Ha estudiat dret, filosofia i lletres, periodisme i magisteri.

Escriu literatura infantil i juvenil, contes i novel·les.

Col·labora amb la ràdio i també a la Televisó de Catalunya.

A l’entrevista se li fan moltes preguntes referents a la seva vocació d’escriptor i pedagog i també a un dels llibres que ha escrit “La lectura i la vida”.

Se li demanaren algunes tècniques i consells per incentivar la lectura als joves. Un exemple seria posar un vers juntament amb el seu autor/a corresponent.

Aquest fet, incentiva que les/els joves, setmanalment, tinguin el temps suficient per llegir el vers i reflexionar-lo, conseqüentment, algunes i alguns d’ells pot ser que s’interessin per llegir el poema sencer, pel seu autor/a, etcètera. Una altra tècnica, on ell explica viure-la amb primera persona és “l’hora del silenci”. Aquesta tècnica s’aplicava a una escola infantil i primària. Consistia en què tots els membres presents de l’escola, durant una hora a la setmana, desde alumnes, professorat, secretaria i, fins i tot, el conserge es situaven a al pati de l’escola amb un llibre a les mans. Aquest fet, comportava una calma i un silenci. Aquells nens i nenes que eren incapaços de llegir, se sentien, d’una manera o altra, exclosos i per tant, més endavant, llegirien per sentir-se integrats i comportar-se com la resta.

També se li pregunta com creu que és la situació actual dels joves vers a la lectura, quin és el nivell de comprensió lectora que tenen els joves d’avui?

E.Teixidor esmena que comparant-nos amb països europeus com França o Finlàndia, on sembla haver-hi un projecte pedagògic molt treballat, on l’educació pública és autènticament de qualitat, hauriem de ser pessimistes. Però per altra banda, hauriem de ser optimistes, comparant-nos a nosaltres mateixos observant com era la situació de fa trenta o quaranta anys enrera.

El nombre de dones que llegien en aquella època, era bastant pèssim. Avui és igualitari, fins i tot, desigual per part de les dones vers als homes.

A l’entrevista, l'Emili Teixidor, també explica desde la seva visió personal i vocacional perquè són importants les biblioteques. Creu que a part de tenir una quantitat d’informació, material i documentació, són un espai més de reunió, tant literària com social. Fa referència als clubs de lectura, on certes persones, tenint coneixements o no literaris, es reuneixen per parlar de llibres, recomanar-ne, fer-ne crítiques. Els clubs de lectura, per tant, creen certa autoritat dins de les biblioteques municipals, es formen intercanvis de pensament i reflexió, de teories i de gust. També, fan que tothom tingui la oportunitat d’escoltar algun escriptor/a o crític/a literari, per tant, tenir més coneixement.

També fa referència al teatre com a eina educativa per incentivar a la lectura.

Fer teatre és una eina per comprendre la lectura i per tant que ens agradi llegir.

A més a més, el teatre fa que hi hagi una estima al propi cos, pèrdua de la vergonya, confiança, etcètera. Aquest fet no ho permet la lectura.

A més a més, tot i que E.Teixidor hagi estat un gran escriptor de literatura juvenil, creu que hem de començar a incentivar als joves a llegir llibres de totes les vessants literàries i diferents suports de lectura ja que tenen pràcticament la mateixa capacitat de comprensió i de reflexió que un adult.

Emili Teixidor acaba l’entrevista amb una reflexió molt interessant:

Un professor que no llegeix fa copsar als seus alumnes que és buit de contingut.

I després de l’entrevista a aquest escriptor català, es va fer una taula rodona amb diversos experts en el tema de la literatura i la pedagogia. Els membres assistents eren: Joaquín Rodríguez, Albert Sánchez i Juanjo Arranz.

La primera pregunta va ser: la societat de futur, serà més o menys lectora?

Segons J.Rodríguez, la lectura actual i la futura és, cada vegada més, de pantalla mitjançant la televisió, l’ordinador, el mòbil entre d’altres noves tecnologies.

Els joves, per altra banda, només capten el 20% del contingut projectat. Els missatges, per tant, no s’han llegit del principi fins al final, no hi ha hagut una comprensió fiable ni una reflexió. Un problema actual és que els cervells de fa vint anys i els actuals o els futurs, estan capacitats per a lectures cognitives diferents. Així doncs, el què s’hauria de fomentar és la lectura bicontextual. És a dir, a més a més dels missatges que puguin transmetre els massmedia i la publicitat que moltes vegades, o bé és buida de contingut, o per part de l’espectador, no hi ha una capacitat de reflexió i de crítica real, s’hauria de fomentar l’altra lectura, la de tota la vida: la dels llibres, els diaris, les revistes, etcètera ja que permet tornar-la a llegir, meditar-la, reflexionar-la.

Per altra banda, A.Sánchez diu que per sort, hi ha hagut una popularització de la lectura, comparant-ho amb anys darrers. Per tant, el negoci editorial ha anat augmentant i conseqüentment hi ha hagut una degredació. Tot i així, aquest escriptor pensa que aquest fet se n’hauria d’encarregar la política, hauria de renovar-se el sistema educatiu aspirant a un sistema pedagògic de qualitat real. Vers a aquest fet, aquest escriptor diu una frase molt interessant:

Realment la lectura ens fa tant bons?
Simplement ens fa més cultes.

J. Erranz també en diu la seva. Creu que els nous formats de lectura, com ara internet, la televisió, el telèfon mòbil, els llibres digitals, etcètera, no ajuden gaire a fomentar la lectura pública. En els últims anys han aparegut nous tipus de lectura. Ell creu, que simplement, el què s’ha de fer és que la lectura, sigui del tipus que sigui, ha d’anar en augment. Si decreix, llavors si que hi haurà un problema cultural i social important.

Continuant amb el tema de la influència dels massmedia a la lectura es creen en el debat diverses opinions.

Segons J.Rodríguez, la xarxa està poblada d’intermediaris. Algunes vegades aquest fet és positiu, ja que hi ha correccions ortogràfiques i gramaticals però la informació és immediata i fugaç, desapareix fàcilment. A més a més, la informació que hi ha a la xarxa pot èsser de qualitat o no, fent referència especialment, als textos. Aquest sociòleg i mestre d’universitat, posa una experiència personal sobre la taula. Fa una diferència dels suports literaris. Utilitza el blog, penjat a la xarxa, per introduir-hi temes d’actualitat i en canvi, el llibre, el considera com un medi que genera una interpretació totalment diferent. És important saber diferenciar els diferents suports, l’analògic i el digital.

Per altra banda, segons A.Sánchez, antropòleg, esmenta que la xarxa facilita la feina. Segons ell, es mantenen els mitjans i suports tradicionals. L’ordinador, ha facilitat molt la feina de l’escriptor, ja que li permet corretgir les faltes ortogràfiques, gramaticals i cosntrucció de frases.

J.Arranz diu que les tècniques de la informació i de la comunicació, han fet un canvi formal, s’ha d’ incentivar l’apropament al lector mitjançant la diversitat de suports existents.

Finalment, J. Rodríguez, fa una reflexió. Segons ell, llegir és una competència adquirida. El problema de la lectura és, més aviat, un problema de política estatal. Fa referència a estadístiques realitzades: només un 25% de la població de l’estat espanyol llegeix diàriament. També anomena la situació dels nens i nenes actuals. Si els nostres infants no tenen cap mena de relació amb el llibre futurament no tindrem lectors. La capacitat de comprensió lectora decreixerà, així també, com la capacitat de reflexió i de síntesi. L’escola, així també com la familia, és un eix transversal vers la lectura. És essencial que el profesorat i els pares i mares facin actes de comportament relacionats amb la lectura: llegir-lis, veure com els més grans llegeixen, tenir certa obligació i necessitat de llegir, veure com un familiar tanca la televisió per llegir durant una estona, etcètera, farà que aquests nens visquin, directa o indirectament, la lectura i que puguin recòrrer a ella en qualsevol moment de la seva vida.

Els joves, l’era digital i la lectura
(una visió personal del tema)

Quan erem infants, quan encara no teniem l’aprenentatge de llegir, la mare o/i el pare ens llegien històries, contes. Això ens ajudava a estar calmats, era una eina per a relaxar-nos i, a més a més, era un viatge en un món diferent, el món de la imaginació i de la fantasia, amagat entre les línies d’un llibre.

Darrerament, però, només cal veure els infants d’avui. Passen hores i hores davant de la televisó. Una eina fàcil i útil a curt termini però, i a llarg termini?

Tant la televisió, com els videojocs o els ordinadors, són eines per ajudar-nos a tenir una vida més fàcil i còmoda. Aquestes darreres paraules són la clau del pany.

Una vida moderna i tecnològica, ràpida, que no ens permet aturar-nos, sembla ser tot més fàcil d’obtenir, alhora, més efímer. L’esforç va desapareixent, al costat de la raó, la reflexió, el saber i la imaginació.

Em considero filla d’aquest nou món tecnològic però de totes maneres em provoca certa angúnia.

M’agradaria exposar un exemple personal sobre una situació relacionada amb el món de la lectura i l’escriptura i les noves tecnologies.

Desde que era ben petita, sempre m’havia agradat escriure. Era la única manera de transmetre els meus sentiments i emocions, les meves idees i tot allò que m’enrabiava, em preocupava. Pel què diuen algunes veus familiars, no havia sigut una nena gaire conflictiva pel què fa a la lectura. A mida que van anar passant els anys, la tecnologia abançava al meu costat. Va arribar l’internet a casa, agafat de la seva mà va venir un programa molt conegut per a xatejar amb amics propers i llunyans. Un altre invent que es va incloure a la meva vida, va ser el telèfon mòbil. Un invent que permetia enviar missatges escrits, que comparant-ho amb les trucades, era molt més econòmic. I bé, aquí va arribar el gran “quit” de la qüestió.

Quan tenia als voltants dels tretze o catorze anys, un bon dia de principis d’estiu vaig disposar-me a escriure sense parar. Com sempre ho vaig revisar tot. I de cop i volta vaig enfuriosir-me amb mi mateixa, hi havien tantes contradiccions en aquell moment! En aquesta època, on una va començava a saber el què volia i començava a tenir algunes idees clares, no podia ser que en aquell text tant personal i íntim, hi haguessin tantes faltes ortogràfiques. Més que faltes ortogràfiques , era la substitució del vocabulari correcte pel tecnològic. Com podia ser que algú que li interessés i es preocupés sobre la situació lingüística del seu territori pogués escriure d’aquella manera tant barruera? I així doncs, desde aquell moment vaig prendre una mesura que, desde aleshores l’agraeixo. Desde aquell dia vaig escriure els correus electrònics correctament, el mateix que vaig fer amb les converses instantànies via internet, i amb un grau menys elevat, amb els missatges a mòbils. A més a més, amb la conseqüència d’aquesta enrabiada va ser l’estiu que vaig llegir més de la meva vida...

Amb aquest exemple personal vull crear una reflexió.

Jo, sense que ningú intervengués en aquest fet, vaig decidir per mi mateixa de fer un gir ja que sabia que no podia existir aquest problema. És un problema si, i molt greu. Però si aquest fet no hagués sorgit de mi mateixa, algú hagués fet alguna cosa? Quants nens, joves els hauria passat el mateix?

A part de que la lectura és important que sigui present a les nostres vides, crec que és necessària, simplement, per la vida cuotidiana. Per entendre tota mena de textos: cartes, articles periodístics, lleis, documents històrics. Amb conseqüència, entendre la lectura, a part d’ afavorir-nos en la nostra riquesa intel·lectual i cultural, en el vocabulari, ens permet i ens facilita escriure d’una manera gramaticalment correcta i ser una mica més espavilats.

En el text llegit, on es fan referència a estudis realitzats a instituts i a sectors joves de l’estat espanyol, es diu que els joves d’avui no són capaços de comprendre certs textos ,ja que per a nosaltres, la seva composició gramàtica és massa complexa. Els joves i els infants d’avui, estem en una altra era, la de la imatge. Tot sembla ser més fàcil i és així. Els grans mitjans de comunicació com la televisió i l’internet ens abassallen amb imatges amb molt poc contingut literatari. Això provoca que hi hagi una reflexió, una capacitat de crítica molt pobre. Així doncs, només cal dir, que en general les i els joves tenim una gran mancança i moltes dificultats per a llegir i realitzar textos suficientment contundets i madurs.

Finalment dir que el meu punt de vista en aquest fet és bastant pessimista. Així doncs, el fet de llegir, crec que s’ha d’agafar com un repte de necessitat personal. Per crèixer, per tenir coneixement, per tenir un vocabulari ric, per tenir una ment oberta i lliure, per capacitar-nos a reflexionar, a fer-nos preguntes que poder no tenen cap mena de resposta. Per ser crítics, per ser, per sobre de tot, més lliures. I també, perquè per estimar al nostre territori l’hem de conèixer desde les arrels, desde allò més antic, podriem dir que una d’elles és la nostra llengua: el català.

Treball del maig del 2008

Pendejo

2010-03-11T10:30:00.000-08:00

Els diumenges per mi són diferents.
El barri, el caps de setmana, sembla un altre lloc. Sóc incapaç de reconèixer totes aquestes persones que s'hi passejen, que van a comprar el diari, l'esmorzar i el pa.
Em conec això com si ho hagués parit. Ara, sóc jo qui em sento més intrús.

Aquesta plaça té anys d'història, moltes vides per escriure'n llibres sencers. Cada matí assoleiat m'hi assento al mateix banc, i contemplo els seus arbres, la gent que corre amunt i avall. Com els veïns deixen les seves llars per tornar ben tard al vespre.

Els anys em pesen i no tinc forces per fer gaires coses, ara tinc una feina que abans es deia que era de dones. Me n'adono que la vellesa no té nom. Que les persones, amb els anys, podem ser maniàtiques, observadores i xafarxeres. El meu balcó, dóna cara a la plaça, i els dies de pluja m'agrada mirar l'ambient desde la finestra. Hi ha dies que estic desanimat, o bé cansat i vell, i aquest racó és un lloc fantàstic per deixar volar la imaginació, per distreure'm i no sentir-me tant sol. Podria ajeure'm i obrir la televisió, però prefereixo deixar reposar la meva gata al seu capdemunt.
Jo? Observo.

A l'edifici del davant hi ha uns nouvinguts. No fa gaire que hi són. Una parella molt jove. No tenen gaire estona per estar junts. Tenen un color de café amb llet, uns ulls molt axinats. Són baixets i amb els cavells molt foscos. Sempre marxen molt aviat pel matí i no tornen fins tard al vespre. Alguna vegada me'ls he trobat a la granja i conversen poc. Sempre penso que els joves d'avui dia no són gaire responsables, i crec que aquests dos no van més enllà. No els he vist mai amb un diari entre les mans, ni un llibre. I això em desmoralitza, em neguita.

Em posa nerviós veure aquesta gent tant junta, tocant-se d'aquesta manera. Però que no tenen vergonya? Aquests temps ja no estan fets per mi. Els d'abans? Tampoc.

Mai he parat de treballar, d'investigar. Un home decent, rodejat de coneixements. Sempre al meu estudi, investigant. Tot allò era el meu centre.
Sempre pensant que era un bon partit. Una veritat ben relativa que m'he anat alimentant d'ella.
Fins i tot les arrugues em pesen com el plom, els ulls els tinc cansats. I ara ja no tinc més forces per trobar algú que m'acompanyi.

Aquests dos veïns també sovint baixen a la plaça a fer trucades en una cavina telèfonica. Potser baixen tres cops per setmana.

Ahir al vespre, estava fent el sopar. Com sempre una cosa ben senzilla: un plat de sopa, amb pasta maravilla. Un tall de lluç a la planxa. Una poma.
De sobte vaig sentir un soroll molt agut. Semblava que havien de petar tots els finestralls de la plaça. Vaig córrer fins al balcó. La noia i el noi estaven abraçats, el telèfon penjava del fil de la cavina. Ella cridava, plorava fent uns crits que semblava un ocell apunt de ser exterminat. Es tirà. Plorava. Donava cops de peu al terra.
I llavors, al veure'ls tots dos junts, que patien del mateix, en la forma i en la matèria, vaig poder entendre una cosa, un fet que és incondicional. Que no té manuals ni instruccions.

Van marxar els dos agafats de la mà, amb les cares i els ulls tristos. S'eixugaven l'un a l'altre les llàgrimes. Jo em vaig quedar preocupat.

L'endemà, me'ls vaig trobar assentats al seu balcó. Ella havia deixat anar la seva cabellera tant llarga. Ell li pentinava i li repentinava. Li feia una trena.

De sobte es posaren a riure, no paraven. I ella li cridà: pendejo!

La trena de Renoir

Parlant de dones

2010-03-07T09:34:00.000-08:00

Primer de tot recordar que demà és...

8 de març

el Dia Internacional de la
Dona Treballadora

i que molts col·lectius i organitzacions sortiran un any més al carrer per reivindicar la presència de la dona i també la seva condició precària a dia d'avui. Amb la crisi, els sectors més perjudicats, ho vivim amb un efecte multiplicador. Si abans de la crisi, les dones ja estavem amb crisi, ara com estarem? I encara més, si les joves i els joves som el sector que pateix més atur a dia d'avui. Que en serà de nosaltres, les dones joves?

Aquí us deixo amb alguns enllaços per què us llegiu alguns dels manifestos que s'han preparat per a demà. N'he sel·leccionat de diferents sectors, així tindrem una visió més objectiva.

Manifest de Ca la Dona

Manifest d'Endavant OSAN

Manifest de Revolta Global

Manifest de les Dones Llibertàries de Catalunya

De totes maneres jo avui us volia recomanar un llibre que fa dies que l'he llegit.
M'ha agradat molt i també m'ha donat força per continuar endavant i per creure'm tot el què faig amb la meva formació, amb el treball, amb el meu entorn més personal.

Fitxa tècnica
Títol Moments femenins de la humanitat. Quinze dones que han fet història.

Autora Pilar Godayol

Editorial Mina (grup62)

ISBN 978 84 96499 652

La seva primera edició fou el juny del 2007

Com m'ha arribat a les mans?

Aquest llibre li va regalar la meva àvia a la meva mare pel seu aniversari fa uns anys enrera. Jo li vaig robar per un temps a la meva mare.

Aquest llibre és molt fàcil de llegir, no es farà pesat. Els capítols, que coincideixen amb cada petita biografia de cada dona, comprenen unes poques pàgines que us faran passar una bona estona de lectura.
De ben segur que les dones que s'us presenten us sonaran, potser les coneixereu de molt, d'altres de molt poc. El què si que és cert, és que les dones hem sigut artistes i polítiques, treballadores i investigadores. Hem sigut guapes o lletges, altes o grasses. Durant molts anys de la nostra història la dona, encara que fos brillant en el seu camp professional, no se li ha reconegut aquest mèrit amb plena igualtat, se'ns ha desvaloritzat pel simple fet de ser dones, ens han deixat de banda, intentant-nos fer creure que haviem de dedicar-nos a fer de serventes, de dones complaents, agradables i comprensives.

Crec que és interessant que el llegeixin:

-Molt necessari per mestres, professores i professors. Cal fer veure als infants i les/els joves que van existir aquestes dones i moltes d'altres que en aquest llibre no s'anomen. Sobretot les nenes i noies necessitem referents de diferents vessants professionals per poder creure'ns allò que voldrem ser de grans.

- Dones que es dediquin a diferents disciplines, ja que moltes de nosaltres ens trobem soles segons en quines professions, aquí trobareu dones semblants i diferents a vosaltres.

- Dones joves que encara no saben què fer amb al seu futur, que es senten insegures del camí que volen triar.

Amigues, crec que aquest llibre us ajudarà a creure amb el què esteu fent o amb allò que volgueu ser.
Treballeu i lluiteu pel vostre futur, per estudiar i aprendre allò que us ve de gust. Tant se val d'on vinguem, hem de ser allò que vulguem ser sense demanar permís a ningú.

No us vull anomenar les quinze dones que se'ns presenten, crec que llavors, una part de la informació ja la podrieu trobar per vosaltres mateixes. De totes maneres, Pilar Godayol ens ha narrat aquestes petites biografies d'una manera molt planera, amena i plena de curiositats de cada una de les dones, una manera particular, resumida i una síntesi d'excel·lència.

Així que us deixo amb l'enigma, busqueu el llibre i ...parlem-ne!!!

Hem de ser allò que vulguem ser

Però... I què és això de la tarongina?

2010-01-23T02:33:00.000-08:00

Doncs la tarongina és una planta herbàcia perenne, molt aromàtica. De flors blanques o rosades reunides en cimes terminals i axiliars. Fulles molt dentades d'olor suau a llimona. Es cultiva arreu a fi de poder obtenir les parts aèries de planta, ja que té virtuts estimulants i antiespasmòdiques (combat els espasmes i les constraccions)

I és en el llibre de Si truca l'Anna on vaig descubrir que existia aquesta herba.

El seu nom científic és melissa officinalis

Informació extreta de :

http://botanicavirtual.udl.es/fam/labiades/melissa_agr.htm

http://www.enciclopedia.cat/

D'on va sorgir el títol d'aquest blog?

2010-01-21T10:58:00.000-08:00

Precisament la font inspiradora del títol del meu blog va sorgir d'aquesta curta novel·la, Si truca l'Anna.
Tot i que fa molt de temps que el vaig llegir, deuria estar en inicis d'adolescència, em va agradar moltíssim i crec que pot agradar a moltes persones. No només a noies i nois si no també és adient pels adults.
No és un llibre gaire conegut. És curt i senzill de llegir. Però alhora és sensiblement tendre i emotiu.

Dades del llibre:
Títol: Si truca l'Anna
Autor: Per Nilsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Jove
ISBN: 978-84-664-0016-9

Per Nilsson (Malmö, Suècia, 1954). Professor d’institut de matemàtiques i música. Autor de molts llibres infantils i juvenils i també d’una sèrie televisiva. Amb Si truca l’Anna ha guanyat el Premi de Rabén Sjögren i el Premi de

Literatura Juvenil Alemanya.

El text de la contraportada, feu-ne un tastet:

- Durant aquestes setmanes ni una sola vegada he pensat que la capa d'ozó s'aprimava. Tampoc en la fam del món ni en les injustícies. Ni en la superpoblació, ni en l'amenaça atòmica. Ni en el futur.

Normalment són coses en què penso sovint.

- Només he pensat en tu.

- Potser és una sort que no tothom s'enamori al mateix temps, i que hi hagi altra gent amb altres idees al cap.

- O potser és també una mala sort...

QUÈ ÉS LA MEMÒRIA

2009-09-17T07:54:00.000-07:00

Treball de l'assignatura Taller d'expressió

del passat curs 07-08

(Estudis Superiors de Disseny)

La idea era crear un discurs lliure i

d'opinió personal vers al tema

Començant per una definició mínimament coherent i entenedora podria dir que la memòria és un fet que només podem realitzar els éssers humans.

Consisteix en una capacitat que tenim d’emmagatzemar informació, records, emocions, sentiments i un llarg etcètera.

Moltes vegades som incapaces i incapaços de recordar alguna situació, una paraula, una imatge, una persona, un gust, etc. Personalment crec que si ho hem oblidat és perquè simplement aquell tipus d’informació rebuda no era suficientment important per a nosaltres. Pot ser conscientment , però moltes vegades també és inconscientment. Això si, deixant de banda a malalties relacionades com ara la demència o l’Alzeimer.

Crec doncs, que parlar d’aquestes malalties és prou interessant i, encara més, si podem comparar-les amb d’altres que no tenen cap mena de nom ni reconeixement però que són presents en la nostra societat occidental i neoliberal. Malalties molt actuals i que ens afecten a totes i tots com individus i com a determinats col·letius socials.

Les malalties neurològiques com ara la demència o l’Alzeimer consisteixen generelament , primer de tot, en la pèrdua de memòria més instantània i llavors anar anul·lant de mica en mica a la persona fins deixar-la totalment incapacitada, tant psicològicament com físicament.

En el període que la persona pot recordar podem trobar com a exemple àvies i avis que expliquen fets de fa un parell d’anys i , especialment, de la seva infància i joventut. Recordant fets determinats de la guerra, les batalles que van viure o la fam que va patir la seva familia.

Avui dia també tenim una malaltia de “desmemòria”. Aquesta no té nom ni reconeixement, però és molt present a les nostres vides.

Una que consiteix en no ser conscients de que a part de ser individus únics, formem part d’un passat i d’uns pobles determinats. D’unes gents que van sofrir com ho fan avui a d’altres llocs del món.

És la malaltia del tenir avui per demà però oblidant que l’avui és gràcies a l’ahir, també. I que poder, si encara passen segons quins fets, si alguns sectors minoritaris reaccionen d’una manera determinada, és perquè tenim un passat que no hem d’oblidar.

Com diu una frase molt coneguda:

“Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat”

Amor de dona al poble!

2009-09-10T04:29:00.000-07:00

Les revoltes interiors,

tornen a nèixer

com espurnes de Sol.

No és pas la ràbia,

ni el rencor.

La profunditat del sentiment

i la seva extranya complexitat.

Es transforma en bondat,

senzillesa, molta humiltat.

Els records d'un pensament,

les maneres d' anar fent.

Les mirades dels nostres avis

les paraules de les àvies.

Tot allò que sentim,

no sabem ben bé d'on ve.

Però es transforma solidament,

en energia i rebel·lió,

sense opressió.

I desde la presència

d'una jove dona

proclamo la desobediència.

Perquè l'amor al poble

és sentiment pur.

El nostre passat, present.

És el nostre futur

us recomano...

2009-07-12T10:57:00.000-07:00

Fa pocs minuts acabo de finalitzar la novel·la "Mil sols esplèndids" de Khaled Hosseini.

És un best seller de fa uns anys, juntament amb l'altre gran llibre reconegut " Cometes al cel".

És un llibre, aparentment llarg. Una bona aposta per aquest estiu. Aquest llibre es divideix en quatre parts. Tot i així, es subdivideix en capítols força curtets. És fàcil de seguir i d'entendre.

Tampoc m'agradaria fer-vos una explicació gaire concreta. És un llibre que l'heu d'anar descobrint i apreciant vosaltres mateixes.

A grans trets, ens narra la història de diferents persones de l'Afganistan i la seva vida cuotidiana. Està situada entre finals dels anys setanta i l'onze de setembre del 2003.

A partir de la novel·la podrem conèixer la realitat dels seus ciutadans : les guerres, la injustícia, la corrupció, la repressió en què viuen les dones. La fam i la vida dels refugiats.

Una gran novel·la plena de sinceritat i sentimentalisme. A vegades és dura, molt dura. Ja us ho podeu imaginar. D'una manera o altre, hem de conèixer el què hi ha més enllà.

El què si és ben clar és que, malauradament, les guerres i les seves conseqüències les reben els civils, la gent més bondadosa, qui no en té res a veure.

Us deixo amb algunes de les frases que m'han impactat més... A veure si l'aneu saborejant!

(...)-Tenia aquella manera de riure... Et juro que és per això, que m'hi vaig casar, Laila, per aquell riure. T'arrassava,no hi havia cap possibilitat de lluitar-hi en contra(...)

(...)Hom no podria comptar les llunes que brillen a les seves teulades, o els mil sols esplèndids que s'amaguen darrere els seus murs(...)

(...)Els ulls d'en Tariq es van omplir de llàgrimes.

-És bonic tornar-te a veure, Laila.

Va mirar com marxava, tremolava. Va pensar <>, i es va estremir. La va travessar un corrent trist i desesperat, però també frisós i temeràriament esperançador(...)

(...)Potser hi hauria un camí, un camí que portaria a un camp d'herba on els nens podrien jugar, o potser una carretera de grava que menaria a un llac blau clar on hi hauria truites i les canyes apareixerien a la superfície. Criarien bens i pollastres, es farien el pa ells mateixos i ensenyarien els nens a llegir. Refarien les seves vides, pacífiques, solitàries, i deixarien enrere el pes de tot el que havien suportat.

Es mereixien tota la felicitat i prosperitat que trobessin(...)

(...)Una dona que serà com una roca al fons d'un riu, suportant pesos sense queixar-se, sense perdre la gràcia, però marcada per la turbulència que li cau al damunt(...)

(...)abans que el temps segueix el seu camí, abans que arrenqui la Mariam des del jardí de la seva memòria com s'arrenca una mala herba d'arrel(...)

2009-05-25T12:20:00.000-07:00

Aquesta setmana és la última del quatrimestre.

Realment en tinc ganes, d'acabar. Poder dedicar-me a totes aquelles petites coses que m'omplen, que em fan sentir i motivar. Sentir-me un xic més viva.

Durant el curs no he tingut gaire temps per llegir tots els llibres que m'havia intentat proposar,d'escriure allò més immediat o bé reflexions llarguíssimes que s'han transferit en unes poques frases sobre el meu diari de vellut de l'Índia.

De pintar sobre uns quants papers, de dibuixar.

De passejar-me i perdre'm per algun raconet senzill i poder fer un plegat de fotografies.

Estar amb els meus amb un te, un cafè o una cervesa.

Arrebosar-me per la sorra com una croqueta!!

Benvingudes, salut i bon vespre !!