Fa pocs minuts acabo de finalitzar la novel·la "Mil sols esplèndids" de Khaled Hosseini.
És un best seller de fa uns anys, juntament amb l'altre gran llibre reconegut " Cometes al cel".
És un llibre, aparentment llarg. Una bona aposta per aquest estiu. Aquest llibre es divideix en quatre parts. Tot i així, es subdivideix en capítols força curtets. És fàcil de seguir i d'entendre.
Tampoc m'agradaria fer-vos una explicació gaire concreta. És un llibre que l'heu d'anar descobrint i apreciant vosaltres mateixes.
A grans trets, ens narra la història de diferents persones de l'Afganistan i la seva vida cuotidiana. Està situada entre finals dels anys setanta i l'onze de setembre del 2003.
A partir de la novel·la podrem conèixer la realitat dels seus ciutadans : les guerres, la injustícia, la corrupció, la repressió en què viuen les dones. La fam i la vida dels refugiats.
Una gran novel·la plena de sinceritat i sentimentalisme. A vegades és dura, molt dura. Ja us ho podeu imaginar. D'una manera o altre, hem de conèixer el què hi ha més enllà.
El què si és ben clar és que, malauradament, les guerres i les seves conseqüències les reben els civils, la gent més bondadosa, qui no en té res a veure.
Us deixo amb algunes de les frases que m'han impactat més... A veure si l'aneu saborejant!
(...)-Tenia aquella manera de riure... Et juro que és per això, que m'hi vaig casar, Laila, per aquell riure. T'arrassava,no hi havia cap possibilitat de lluitar-hi en contra(...)
(...)Hom no podria comptar les llunes que brillen a les seves teulades, o els mil sols esplèndids que s'amaguen darrere els seus murs(...)
(...)Els ulls d'en Tariq es van omplir de llàgrimes.
-És bonic tornar-te a veure, Laila.
Va mirar com marxava, tremolava. Va pensar <>, i es va estremir. La va travessar un corrent trist i desesperat, però també frisós i temeràriament esperançador(...)
(...)Potser hi hauria un camí, un camí que portaria a un camp d'herba on els nens podrien jugar, o potser una carretera de grava que menaria a un llac blau clar on hi hauria truites i les canyes apareixerien a la superfície. Criarien bens i pollastres, es farien el pa ells mateixos i ensenyarien els nens a llegir. Refarien les seves vides, pacífiques, solitàries, i deixarien enrere el pes de tot el que havien suportat.
Es mereixien tota la felicitat i prosperitat que trobessin(...)
(...)Una dona que serà com una roca al fons d'un riu, suportant pesos sense queixar-se, sense perdre la gràcia, però marcada per la turbulència que li cau al damunt(...)
(...)abans que el temps segueix el seu camí, abans que arrenqui la Mariam des del jardí de la seva memòria com s'arrenca una mala herba d'arrel(...)
