El barri, el caps de setmana, sembla un altre lloc. Sóc incapaç de reconèixer totes aquestes persones que s'hi passejen, que van a comprar el diari, l'esmorzar i el pa.
Em conec això com si ho hagués parit. Ara, sóc jo qui em sento més intrús.
Aquesta plaça té anys d'història, moltes vides per escriure'n llibres sencers. Cada matí assoleiat m'hi assento al mateix banc, i contemplo els seus arbres, la gent que corre amunt i avall. Com els veïns deixen les seves llars per tornar ben tard al vespre.
Els anys em pesen i no tinc forces per fer gaires coses, ara tinc una feina que abans es deia que era de dones. Me n'adono que la vellesa no té nom. Que les persones, amb els anys, podem ser maniàtiques, observadores i xafarxeres. El meu balcó, dóna cara a la plaça, i els dies de pluja m'agrada mirar l'ambient desde la finestra. Hi ha dies que estic desanimat, o bé cansat i vell, i aquest racó és un lloc fantàstic per deixar volar la imaginació, per distreure'm i no sentir-me tant sol. Podria ajeure'm i obrir la televisió, però prefereixo deixar reposar la meva gata al seu capdemunt.
Jo? Observo.
A l'edifici del davant hi ha uns nouvinguts. No fa gaire que hi són. Una parella molt jove. No tenen gaire estona per estar junts. Tenen un color de café amb llet, uns ulls molt axinats. Són baixets i amb els cavells molt foscos. Sempre marxen molt aviat pel matí i no tornen fins tard al vespre. Alguna vegada me'ls he trobat a la granja i conversen poc. Sempre penso que els joves d'avui dia no són gaire responsables, i crec que aquests dos no van més enllà. No els he vist mai amb un diari entre les mans, ni un llibre. I això em desmoralitza, em neguita.
Em posa nerviós veure aquesta gent tant junta, tocant-se d'aquesta manera. Però que no tenen vergonya? Aquests temps ja no estan fets per mi. Els d'abans? Tampoc.
Mai he parat de treballar, d'investigar. Un home decent, rodejat de coneixements. Sempre al meu estudi, investigant. Tot allò era el meu centre.
Sempre pensant que era un bon partit. Una veritat ben relativa que m'he anat alimentant d'ella.
Fins i tot les arrugues em pesen com el plom, els ulls els tinc cansats. I ara ja no tinc més forces per trobar algú que m'acompanyi.
Aquests dos veïns també sovint baixen a la plaça a fer trucades en una cavina telèfonica. Potser baixen tres cops per setmana.
Ahir al vespre, estava fent el sopar. Com sempre una cosa ben senzilla: un plat de sopa, amb pasta maravilla. Un tall de lluç a la planxa. Una poma.
De sobte vaig sentir un soroll molt agut. Semblava que havien de petar tots els finestralls de la plaça. Vaig córrer fins al balcó. La noia i el noi estaven abraçats, el telèfon penjava del fil de la cavina. Ella cridava, plorava fent uns crits que semblava un ocell apunt de ser exterminat. Es tirà. Plorava. Donava cops de peu al terra.
I llavors, al veure'ls tots dos junts, que patien del mateix, en la forma i en la matèria, vaig poder entendre una cosa, un fet que és incondicional. Que no té manuals ni instruccions.
Van marxar els dos agafats de la mà, amb les cares i els ulls tristos. S'eixugaven l'un a l'altre les llàgrimes. Jo em vaig quedar preocupat.
L'endemà, me'ls vaig trobar assentats al seu balcó. Ella havia deixat anar la seva cabellera tant llarga. Ell li pentinava i li repentinava. Li feia una trena.
De sobte es posaren a riure, no paraven. I ella li cridà: pendejo!
