Fa uns dies vaig rebre a la meva adreça de correu electrònic l'agenda de l'Espai Francesca Bonnemaison.
Hi havia una activitat que em va cridar especialment l'atenció. Amb el títol Allò personal és polític, quaranta anys després dins del Cicle ... el fil d'Ariadna, es publicitava una conferència de la coneguda Kate Millett. De fet, em sonava el seu nom però no sabia ben bé qui era. Vaig buscar-ne informació, i realment, em vaig decidir a inscriure'm per poder tenir accés a la traducció instantània.
Així doncs, aquest passat dilluns vint-i-dos de maig vaig anar-hi. Tot i que tingués un cert sentiment de culpabilitat per no assistir a classe, ara mateix, no me n'arrepenteixo. De fet, estavem en una conferència que es realitzava per primera vegada al Principat amb la presència d'aquesta ponent tant interessant, un acte històric.
Vaig entrar a la sala i per un moment vaig sentir una sensació particular. Per una banda vaig pensar que estava una mica sola, no coneixia a ningú. Però per altra banda estava ple de dones d'edats molt diferents, grupets o dones soles. Elles, al igual que jo, estavem en una conferència d'una dona molt significativa. Potser si no fos per ella, no ens haguessim trobat en aquest espai... I el més important, no haguessin sorgit moviments de dones amb una capacitat realment crítica.
Quan la vaig veure entrar a la sala se'm posà la pell de gallina. Una dona petita, baixeta i velleta. Caminava a poc a poc, tenia el cabell molt llarg i blanc. Es va asseure, amb l'ajuda de les altres dues ponents, al centre de la taula. Totes la vam aplaudir, hi hagué dones que s'aixecaren. I ella, amb molt d'humor, ens feia callar amb el dit. Vaig percebre que aquella dona encara havia de donar molta guerra. I va ser en aquell moment que em vaig sentir molt acompanyada perquè vaig reflexionar que no estava tant sola com m'havia pensat, el què em faltava era endinsar-me, poder, en aquest moviment tant divers però ple de vitalitat, creativitat i alegria. Dones que d'una manera o altra fan del seu dia a dia una revolta en el seu entorn personal, social, artístic i polític.
La causa per la qual es va realitzar l'acte fou perquè aquest any es celebren quaranta anys de la publicació de Polítca sexual, la tesi que realitzà Kate Millet sobre el concepte de patriarcat. Estudi que es convertiria en un llibre referent per al moviment feminista. Ha estat un temps exhaurit, per sort l'editorial CATEDRA el tornarà a editar!
La conferència la va introduir la historiadora i doctora de la UB d'orígen irlandès, Mary Nash.Esmenar que ha sigut premiada amb Honoris Causa per la Universitat de Granada. Ens explicà que K.Millet ens donà uns coneixements punterns en el feminisme. Una capacitat d'anàlisi i reflexió molt important. La tasca de Kate Millet fou més aviat solitària, tenint en comte que als anys seixanta no hi havien les xarxes que hi ha avui dia. En aquell moment era molt difícil construir el passat i el futur, amb una mirada a més a més, de dona. Creà un concepte interessant i crític: el sexe és una categoria social de la política. Cal destacar, també, que va realitzar una lectura crítica desde el món literari. Per tant, aquest llibre ens dóna eines per extrapolar aquest anàlisi de la construcció del camp literari als nous mitjans de comunicació.
Kate Millet ens va donar la seva opinió sobre el què en pensava del patriarcat en l'actualitat. Segons ella, hi havia un gran canvi molt important.
De totes maneres va fer referència a la categoria heterosexual, un fet que se'ns imposa des de ben petites.
També va fer un breu anàlisi del moviment feminista als anys setanta. Confirmà que no ha assolit els seus objectius, el dret religiós rebutja el control de la dona al seu propi cos. Ens va fer reflexionar sobre el concepte de maternitat: queda definit fàcilment per si sol, una decisió bastant evident d'entendre... Però la paternitat? Ella la definí com "el què va fer possible la PROPIETAT de les persones, entre d'altres." Va fer referència als rols patriarcals informals: el control de l'home en les famílies " un privilegiat en l'espai de la vida privada".
Fent un anàlisi més global, ens feu referència a les construccions totalitàries, ja que comporten un control total de totes i tots, vaja, el mateix que fa el patriarcat! La pateix la societat civil i a qui més repercuteix és a la dona.
Analitzà el moviment feminista americà i ens afirmà que no era un bon moment.
Va fer referència a l'autoritarisme: " els polícies són tractats com herois". La presó és vista com un negoci, cada vegada hi ha més persones dins, són mà d'obra que es pot explotar fàcilment. També afirmà que els drets de les dones són simples "extres" afegits.
Pel què fa a la perspectiva del feminisme internacional en té més esperança. S'han aconseguit fets necessaris i primordials: els drets de les dones són considerats drets humans! És sarcàstica la reflexió que ens creà: dins de les Nacions Unides es realitzaren unes conferències que tingueren diferents organitzacions de dones d'arreu del món, una de les dades: les dones som el 53% de la població però som propietàries de l'1%. No us fa mal als ulls? No és sospitós?
A la última conferència de Beijing es volia apostar per fer una inversió econòmica en el desenvolupament de les dones. Els estats capitalistes i extremadament religiosos ho varen contradir... Com no!
Una frase que em va encantar quan es va iniciar la roda de preguntes:
" Aquesta gent estan bojos.
No paren de matar i matar...
Que potser han oblidat qui els va portar al món? "
Només dir-vos que vaig sortir d'aquella sala amb una energia interior impressionant. Amb ganes de crear, reflexionar i actuar.
Hi ha moltes dones per conèixer, molts llibres per llegir, moltes converses per compartir, moltes conferències per aprendre, molts projectes que es faran realitat!
